Mostrando entradas con la etiqueta COLOMBIA. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta COLOMBIA. Mostrar todas las entradas

jueves, 17 de noviembre de 2011

AMB NOSTÀLGIA, ENS ACOMIADEM DE SUDAMÈRICA



Que podem dir d’aquest extens territori situat al sud del continent americà, el qual està compost per països increïblement grossos, variats, en els quals es manté la cultura indígena, que encara conserven les seves tradicions, costums, menjars, cerimònies i vestimentes que han perdurat al llarg de centenars d’anys.
Situat des del sud a Argentina i Xile, i fins al nord a Veneçuela i Colòmbia, s’exten la seva llarga columna vertebral, la Cordillera dels Andes. Aprofitant la ben entesa, ens n’acomiadem, més ben dit, ja ens en vam acomiadat just sortir de Medellín, ja que ens ha acompanyat durant els primers tretze mesos de viatge, creuant-la un grapat de cops, resseguint-la de sud a nord durant centenars de quilòmetres, fent-nos sofrir les seves baixes temperatures durant les nits, però també deixant-nos gaudir dels seus espectaculars i inhòspits paisatges plens de pics, glaceres i llacs, i les seves ciutats enclavades en alguna de les seves extenses valls.
No es pot explicar que és sud-america només amb quatre pinzellades, ja que és una regió molt variada, i amb això et dóna l’oportunitat de disfrutar de tota mena d’ambients, des dels gèlids i plujosos als secs i càlids deserts, a les fredes aigües del Pacífic, les càlides i transparents aigües de la costa del Carib, el turquesa de les aigües a les Illes Galàpagos, les serres per sobre dels 2500 metres d’altura, la selva alta i baixa i els petits pobles i les grans ciutats de milions d’habitants, que ens hem anat trobant pel camí.
Encara no acabem de ser conscients de les meravelles que hem pogut contemplar i que crèiem que mai a la vida podríem veure en viu. La Patagònia al sud de Xile i Argentina ens va marcar l’inici del viatge i, tot i que ens pensàvem que allò seria difícil de superar, hi ha hagut tants i tants moments en què no ens podíem creure el que teníem davant, que ens resulta difícil escollir el millor lloc de sudamèrica. El Salar d’Uyuni a Bolivia, el llac Titicaca a la frontera amb Perú, navegar pel riu Amazones i visitar el Machupicchu a Perú, encisar-nos amb l’encant de les Galapàgos a l’Equador i trobar-nos per primer com amb el Carib a Colòmbia, són tan sols una petita part d’aquests 13 mesos.
Hem tingut l’oportunitat de realitzar un voluntariat a Bolívia, que ens ha permès acostar-nos a la gent d’aquest país tan arrelat a la seva gran cultura, fent-lo tant únic i autèntic. Amb aquesta experiència vam poder interactuar amb la gent local, aprenent molt més nosaltres d’ells que ells de nosaltres, i marcant-nos per tota la vida.
Creuar la línia de l’Equador just al dia que feia un any que iniciàvem el periple, poder veure el desert més sec del món a San Pedro d’Atacama i submergir-te a l’espessa selva Amazònica,  són també moments inoblidables.   
Comencem la segona part del nostre viatge, iniciem el recorregut per centreamèrica, on canviem els paisatges de serra i la roba d’abric, per platges, banyador i xancletes.
La nostra estada per sudamèrica ha acabat, però desitgem que no per sempre. Són difícils les paraules per explicar l’experiència viscuda:  SUDAMÈRICA TORNAREM!!!!


miércoles, 16 de noviembre de 2011

A REVEURE COLÒMBIA



Quantes vegades hem sentit a dir que Colòmbia ha de ser un país perillós? Quants cops ens han demanat que tal esta el tema de les FARC?

Imagino que molts de nosaltres (i ens incloc a nosaltres dos perquè abans de recórrer aquestes terres també ho pensàvem ) tenim o teníem el prejudici de què a Colòmbia no senties cap tipus de seguretat i, per tant com més lluny millor, i si es pot evitar entrar-hi ens estalviem un patiment. Després de passar-hi una mica més d’un més, defensem la idea de que Colòmbia s’ha de viure, és un país extraordinari, amb una gent meravellosa i simpàtica, amb uns paisatges increïbles i una cultura molt seva! Un país que ha tingut la desgràcia de tenir un grup de guerrillers que l’han fet patir més de seixanta anys.
Els mitjans de comunicació ens omplen de mentides i exageracions que, evidentment, hem après a no creure. Si que és veritat que les FARC existeixen i que són un grup armat perillós i amb un poder enorme dins de Colòmbia, però la realitat és que s’ha convertit en un gran grup de narcotraficants, oblidant els seus ideals polítics contra els que lluitaven i acabant anomenant-los “la narcoguerrilla”. En cap moment ens hem sentit intimidats ni hem passat por per la nostra integritat, és més, creiem que en països com Perú i en alguna part de l’Equador, es respira un aire més tens i has d’estar més al lloro que no pas aquí.

Resumiríem Colòmbia com el gran país verd dels telefèrics, ja què passessis per on passessis tot era d’aquest bonic color, exuberant de vegetació i en la major part de grans ciutats gaudeixen de telefèrics per moure’t. “Los colombianos són como una gran canasta de frigoles, con sus variados colores y tamaños”, frase que vam escoltar un dia i que tan encertada i divertida la vam trobar!

La seva bandera és groga, blava i vermella. El groc significa la gran quantitat d’or, el blau representaria els dos mars, Pacífic i Carib, i el vermell, tota la sang que s’ha vessat al llarg de la història.

Com a coses característiques, volem esmentar algunes curiositats , com la utilització de la paraula “mono” per referir-se a la gent rossa i blanca de pell, l’elevat preu dels transports degut a què el preu del combustible és un dels més alts del món, anomenar als carrers amb números en comptes de noms, el gibrell que aguanten al cap les venedores de fruites (sempre movent-se i sense cap evidència de que hagi de caure), els gentilicis vulgars tan usuals en el seu vocabulari, com paisas (els de Medellín) i rolos (els de Bogotá), la gran cultura cafetera que forma part de la seva essència, i no podríem acabar aquesta llista sense abans esmentar la passió que viuen per la salsa, sempre tan present en les seves vides.

En fi, toca acomiadar-se una altre vegada, sentim tristesa cada vegada que deixem un país, ja que sempre ens acompanya durant una bona part del nostre camí, fent que al final les seves costums i tradicions formin part del nostre dia a dia i habituant-nos a elles amb total normalitat. Aquesta tristesa es compensa tan bon punt entres en un nou país, amb l’alegria de conèixer i seguir sorprenent-nos. Serà que aquesta vida nòmada enganxa? Ens haurem convertit ja en viatgers addictes? Mentre aquest vici no ens perjudiqui, seguirem alimentant la nostra set de paisatges, cultures i aventures!

CAPURGANÁ

Ens pensàvem que creuar sudamèrica era complicat, però crec que no arribàvem a imaginar que ens costes tants dies sortir de Capurganá, rumb ciutat de Panamà. Tot comença des que sortim de Cartegena direcció Turbo, ciutat on s’ha d’arribar obligadament per tal d’agafar una llanxa que et porta fins a Capurganá (frontera de Colòmbia amb Panamà).
Vam sortir de Cartagena ven d’hora al matí per arribar a Turbo encara de dia, però no va poder ser així, ja que per arribar a Turbo has de fer transbord a Montería (la capital de departament). Així que després de fer 6 o 7 hores  parant cada mitja hora a pobles intermitjos, vam arribar a Monteria per agafar una camioneta (ja que no hi ha busos) que amb quatre hores més et deixa a Turbo. Cansats de viatjar un munt d’hores i arribar casi a les deu de la nit, busquem un lloc per passar la nit ja que les llanxes fins a Capurganá només surten al matí.
L’aventura ja comença l’endemà al matí. Ens aixequem a les sis i mitja per arribar a temps d’agafar la llanxa, ens diuen que la llanxa de les vuit ja esta plena i que ens hem d’esperar a la següent i última que surt a les nou i mitja. Finalment sortim de Turbo amb un viatge que en teoria dura dues hores, i dic en teoria perquè nosaltres en vam tardar cinc. Anàvem amb una llanxa que superava el pes permès i amb el gos d’un passatger, per tant anàvem molt més lents i gastant molta més gasolina del normal. Degut aquest fet ens vam quedar tirats al mig del no res sense gasolina per seguir. Van haver de fer unes trucades i esperar més de mitja hora sota el sol abrasador perquè ens vinguessin a aprovisionar i poguéssim seguir. Al principi la gent estava enfadada i espantada, però va durar poc i al final tots ens ho vam prendre a riure i va ser un viatge ben divertit! Vam parar en un poble a carregar més gasolina i alguns van aprofitar per comprar menjar i beure. Al final la llanxa ja era un circ, una dona pintant-se les ungles, uns quants mig borratxos i d’altres fent amistats!
Un cop a Capurganá, ens adonem de que hem arribat al paradís de Colòmbia, ja que es tracta d’un petit poble amb una gent molt i molt simpàtica i, varies platges amb aigües cristal·lines. Teníem previst passar-hi tres dies que al final es van allargar a vuit. Capurganá és un poble aïllat de la resta del país, semblant a una illa, on no existeixen caixers, cotxes, motos, etc. La llum marxa a les dotze de la nit i no torna fins a les nou del matí. Així que, pensàvem passar tres dies i arribar a Puerto Obaldía  (ja Panamà), però la cosa és que no portàvem gaires diners a sobre i, si a Capurganá l’única forma d’aconseguir diners és que et facin un gir al compte d’una dona del poble, a Puerto Obaldía encara és pitjor, ja que no hi ha manera de rebre diners d’enlloc. Una mica preocupats i desesperats per quedar-nos sense diners al mig del no res, vam demanar a tothom quines eren les opcions que hi havia per poder arribar a ciutat de Panamà i la cosa era difícil, o agafes una llanxa que tarda unes deu hores a fer el trajecte de Puerto Obaldía a Cartí i després tens unes tres hores més fins a ciutat de Panamà, o agafes una avioneta que et porta directe fins a ciutat de Panamà. La cosa és que nosaltres volíem aprofitar per visitar les illes San Blas (un arxipèlag de Panamà de 376 illes) abans d’arribar a ciutat de Panamà, però els diners no ens arribaven i ens van oferir de passar tres dies a les illes San Blas i finalment marxar a ciutat de Panamà. Vam acceptar, però la cosa és que per sortir necessitàvem mínim sis persones i, tan sols érem nosaltres dos. Com que el poble és perfecte i, ja coneixíem a tothom, vam demanar que ens enviessin diners i vam esperar cinc dies més a que s’omplís el número de viatgers.

Des de Capurganá es poden fer varies excursions a peu, així que durant els vuit dies que hem passat hem aprofitat molt el temps, vistant el poble de Sapzurro (l’últim de Colòmbia) i La Miel (a deu minuts de Sapzurro i formant part ja de Panamà). Va ser simpàtica l’experiència de poder passar unes hores a Panamà i retornar a Colòmbia a peu.
Finalment marxem a passar tres dies a les illes San Blas, primera prova superada! Capurganá ens ha semblat un poble brillant, sens dubte la millor destinació de Colòmbia i la millor manera de despedir-se’n.

Llanxa de Turbo a Capurganá
Moll de Capurganá




Sapzurro

Amb el Damián i la Marcela (Argentins)
Platja de Capurganá
La miel
"Playa Blanca", La miel 



Última cervesa a Colòmbia, amb el Peter (Australià) i la Antonella (Peruana) 

martes, 15 de noviembre de 2011

CARTAGENA DE INDIAS

La ciutat més bonica de Colòmbia és Cartagena, amb un centre històric realment encantador, envoltat per una muralla i, on s’hi respira un aire bohemiromàntic que fa que els passejos pels seus estrets i acolorits carrerons siguin un plaer.
Davant del centre històric, s’hi troba el mar Carib, que s’estén fins a la zona anomenada “Bocagrande”, on hi ha les platges i els alts edificis que contrasten amb l’estructura colonial del centre.
Hi hem passat tres dies acollits per la Telmira i els seus dos fills (el David i el Sebastian) que, han fet que aprenguem una mica més del dia a dia d’una bonica família colombiana.
Agafem la motxilla i ens disposem a començar l’aventura que ens portarà fins a Panamà!


Bocagrande








Arcs de l'antiga presó
Rellotge de l'entrada principal del centre històric
Venedora de fruita fresca 

lunes, 31 de octubre de 2011

SANTA MARTA

Vam fer divuit hores de bus des de Medellin per arribar al nord de sudamerica, a les aigües del carib, a Santa Marta, la ciutat més turística de Colòmbia per la proximitat al Parc Tayrona i a Taganga, un poble a cinc minuts d’aquesta. La calor ja s’ha apoderat de nosaltres i crec que, ja hem deixat el fred de les altures durant la resta del nostre viatge, on nosaltres i la suor permanent formarem un trio d’allò més aromàtic!
Santa Marta, és una ciutat de gairebé mig milió d’habitants (petita en diuen els colombians), amb el port i un llarga platja al capdavant. Hi hem passat un parell de dies visitant i assaborint la calidesa de la regió, i aprofitant per conèixer les boniques platges de Taganga, on hi vam passar un dia sencer. Posteriorment vam marxar a passar tres dies al meravellós Parc Nacional Tayrona, un lloc extraordinari per les seves tranquil·les platges als peus de les muntanyes de Sierra Nevada, on hi pots compaginar caminades per diferents platges o endinsar-te a la vegetació selvàtica de l’interior del parc. Tot i què les aigües no són de color turquesa, el Tayrona té una màgia especial, que fa que el visitin turistes d’arreu del món.
A Santa Marta va morir el militar i polític Simón Bolívar, una de les figures més destacades per la seva lluita contra la independència d’Amèrica del Sud contra l’imperi espanyol. La seva figura, com a moltes altres ciutats, destaca al centra de plaça que rep el seu nom.


Santa Marta

Catedral Basílca Mayor

Taganga
Badia de Taganga

Platja llarga
Ecohabs

El venedor de gelats aquàtic

Platja "La arenilla"

Cabo San Juan 


Platja "Arrecifes"
Pueblito