Un llarg, llarg i llarg país, que enyorarem i recordarem amb molta alegria cada cop que algú ens en parli o quan mirem les fotos, o simplement quan ens passi pel cap algun dels aconteixements viscuts durant una bona part de les nostres vides
Ja no sentirem els seus cachais, ni els weones, ni la coletilla del po darrara del si i el no, que tant usuals són en el seu vocabulari i que tant ens va costar d’entendre quan vam arribar.
Ens despedim amb tristesa dels extraordinaris mariscos, de les exquisides empanades fetes de varis gustos, dels deliciosos pastissos, dels boníssims alfajores de manjar, dels curantos, dels pullmays, de la palta, del pisco, de la cervesa artesanal, dels paisatges únics i exclusius que s’hi troben submergits, del contrast de diversitat que s’hi amaga des del sud al nord, de les diferents tribus arrelades en les diferents regions, dels grans i magnífics boscos existents i natius d’aquí, del munt de fruits comestibles que pots trobar fent una passejada pel bosc, de gastar-te un euro al supermercat i que et demanin amb quantes” cuaotes” ho vols pagar, de les petites grans distàncies fetes amb bus, del munt de companyies de bus amb seients clàssics, semicama, salón cama i cama premium, dels colectivos (taxis-bus), de les distretes bogeries de la Edith, de l’Apolo el company de pis més pelut, de pagar tarifa d’estudiant amb un carnet fals, dels asados,de les series brasileres, de l’aigua gelada del mar, llacs i rius, de no poder “cojer” mai res, de la tesis de l’Edgar que li ha donat la oportunitat de conèixer una part de la magnífica flora xilena, d’usar confort i no paper de water, de l’internet USB, de multiplicar per 1’5 i treure-li tres zeros per saber l’equivalència dels preus en euros, d’agafar el celular amb un Alò i despedir-te de la gent amb un chao ,de la felicitat de l’Edgar amb la seva enorme sindria per setmana, i sobretot no volia acabar sense despedir amb els braços ven oberts a tota la gent que hem conegut, que ens ha acompanyat, acollit, ajudat o que simplement s’ha creuat en els nostres camins amb un somriure a la boca!
Però diem un adéu ben fort i amb alegria a les alarmes dels cotxes que ens despertaven cada matí, a les sorolloses micros, a demanar una aigua i que sigui aigua amb gas perquè no tenen aigua mineral natural SENSE GAS , als roncs del Waldo des de l’habitació del costat, a pagar per anar al lababo,a la boira de cada matí, a la pluja (tot i que nosaltres no l’hem patit tant),a la poca puntualitat dels xilens, a que només siguis estudiant de dilluns a divendres i deixis de ser-ho el cap de setmana, a la poca identitat que senten gran part dels xilens degut a la colonització dels europeus, a la poca educació ambiental que tenen molta de la gent gran, a les restrictives fronteres xilenes que no et deixen passar ni una simple llavor per fer-te artesanies pròpies, als milers de gossos abandonats, a les puces que els acompanyen, a que et cobrin una tarifa doble o triple en els parcs naturals tan sols perquè ets estranger, a la publicitat universitària que podria ser més un negoci que un sistema educatiu, a lo car que és estudiar
Amb mig any hem pogut comprendre, conèixer i aprendre moltes coses de Xile, entre elles molts costums i tradicions dins de la seva cultura. Però si és cert que hi han coses de les quals no hem pogut entendre el seu funcionament, com són els sous miserables que paguen als treballadors comparat amb l’alt cost que té la vida aquí, però bé, crec que és una de les coses que ni vivint tota la teva vida en aquest país arribaries a entendre com s’ho fa la gent per sobreviure i la única resposta possible es resumeix amb una paraula : DEUTES!
Però bé sempre hi hauran coses boniques i coses que no t’agradaran, però si fem un balanç de totes les coses és ven clar que ha sigut una experiència molt positiva. Els mals record els esborrarem tant sols creuar la frontera i els bons es guardaran per sempre en les nostres memòries.
Com dirieu vosaltres els xilens : CHAO CHILE HA SIDO BACÁN ESTAR AQUÍ!!
