DESPERTANT D'UN SOMNI

Hi havia una vegada una parella de catalans, l’Ed i la Qu, que van decidir deixar el país en el què vivien i encaminar-se a l’aventura de descobrir nous horitzons, noves perspectives. Sud Amèrica sonava molt bé i Xile semblava un inici molt encertat. Així que motivats per l’alegria i la curiositat de conèixer, van planejar l’inici d’aquest viatge amb nervis i molta il·lusió.

-Tu, jo i dos bitllets d’anada a Xile!

El 27 de Setembre de 2010 volaven cap a Santiago de Xile, ansiosos de conèixer, amb les energies totalment plenes i sense saber que aquest seria el principi d’una inoblidable aventura. 

Com que l’Ed tenia algunes cosetes professionals per resoldre a Valdivia, van quedar-se uns bons mesos en aquesta ciutat i van aprofitar per conèixer una mica els voltants d’aquesta XIV regió del país mentre s’habituaven cada vegada més al vocabulari xilè i a les costums que comporten un país nou, lluny de casa i de tothom.

L’ascensió al volcà Villarrica va ser un repte, i va arribar l’estiu a l’hemisferi sud i el primer Nadal sense la família s’acostava, el 2010 s’acabava i volien viure’l d’una manera especial i diferent. La Patagònia estava més a prop que mai del seu abast.

-Podríem acabar l’any a la Patagònia no? (va dir l’Ed mentre se li encenien els ulls)

-Ai si seria genial, fem-ho! (va respondre la Qu mentre ja encenia l’ordinador per començar a mirar vols)

El mateix 25 de Desembre ja estaven volant cap a Puerto Natales amb deu dies per endavant que volien aprofitar per exprimir tot al suc a l’anomenada FI DEL MÓN. Caminar durant quatre dies pel Parc Nacional Torres del Paine, creuar la frontera cap a Argentina per observar des dels propis morros el Perito Moreno i divertir-se amb els graciosos pingüins, van ser tan sols algunes de les coses que van fer-hi.

L’any 2010 ja havia acabat i el 2011 tenia molt bones perspectives per oferir. Bolívia limita amb Xile i el mosquit de la curiositat ja feia dies que havia picat aquesta parella infatigable de conèixer i de descobrir. Així que després de passar per l’illa de Chiloé, Santiago de Xile, Antofagasta, el desert més sec del món (Atacama) i altres indrets del país més llarg que un dia sense pa, carreguen la motxilla, canvien de moneda i creuen la frontera cap a Bolívia.

De camí cap a Cochabamba, on s’hi quedarien un mes per fer un voluntariat ajudant en el que fos necessari, van passar pel salar més alt del món, Uyuni, també per potossí (que presumeix de produir la cervesa fabricada a més altitud). Va ser difícil per ells tornar a carregar les motxilles a l’esquena per seguir el viatge després de crear un vincle amb alguns cochabambins, però un llarg i mogut viatge els esperava per portar-los a Rurrenabaque, el cor de la selva boliviana.

Arriben una mica esverats a la capital, La Paz, en busca d’un vell amic reusenc, el Llu, amb qui compartiran una bonica història del somni.

Mentre creuen el llac Titicaca i fan unes fotografies a la bandera peruana els escolto com comenten la bellesa de país que acaben d’abandonar:

-interessant, bonic i barat!

Tots tres arriben a Arequipa per fer una excursió al “Cañon del Colca”, un dels més profunds del món. I ara si que els hi arriba el que tanta il·lusió els hi feia, l’ascens al Machu Picchu en els 100 anys del seu descobriment, una imatge gravada en les seves ments de per vida. Tenir la sort de coincidir en l’Inti Raymi de Cusco, caminar pels voltants de Huaraz i navegar pel riu Amazones són altres de les increïbles coses que Perú tenia preparat pels tres cercadors de llocs.

Com que els Andes marquen la línia del seu recorregut i ja porten temps a l’hemisferi sud, Equador es converteix en una part especial i significativa de la seva travessia, les Galápagos els esperen, tornen al conegut hemisferi nord, celebren un any del seu exili de Catalunya i el Llu es desperta del somni! Encara recordo com queien llàgrimes de les seves galtes aquell 26 de setembre a l’aeroport de Quito quan la família es reduïa.

També a Equador, una notícia molt important els arriba de terres catalanes, seran tiets i els fa moltíssima il·lusió. Aquest fet comporta que des de llavors comptin amb 9 mesos per acabar el viatge, un aconteixement com aquest havia de ser el motiu necessari per posar un punt i final al recorregut.

L’aroma del cafè de Colòmbia va atraure l’atenció de la novament parella catalana. Els telefèrics són transports freqüents a Colòmbia i Bogotà, una capital de 9.000.000 de persones, va fer que s’adonessin del que significa el mot metròpoli. Van deixar enrere la cordillera més llarga del món per il·luminar-se amb el blau i transparent mar Càrib, que els guiarà durant la resta del seu viatge.

Arribar a centreamèrica va ser una part molt costosa del seu viatge, ja que traspassar la selva de Darien que separa sudamèrica de centreamerica, és més complicat del que sembla. Després d’uns quinze dies de deambular per poblets desemparats del món entre Colòmbia i Panamà i de passar uns dies al territori dels Kuna Yalaa (indigenes de Panamà) en les paradisíaques illes de San Blas, aconsegueixen agafar una avioneta fins a la majestuosa ciutat de Panamà, on van poder fascinar-se amb la infraestructura del canal de Panamà i els grans edificis que rodegen la part de la costa.

Les coses han canviat notablement des que van deixar Sudamèrica, la gent, les altures i els paisatges són completament diferents, per no dir que la distància a l’imperi dels Estats Units s’ha escurçat i aquest fet provoca que centreamèrica estigui totalment influenciada pel monopoli del nord.

Amb Panamà i Costa Rica arriben les modernitats i, podríem dir que la normalitat, a més d’una forta pujada dels preus. Imagino que són aquests els fets que van provocar passar-hi pocs dies i que hi sentissin molt poc atractiu.

Costa Rica els va decepcionar bastant, pot ser per les altes perspectives que tenien abans d’entrar-hi, pot ser perquè la majoria de dies que hi van passar va ploure o, pot ser senzillament perquè no desperta l’encant i la tendresa que altres països veïns poden transmetre.

Nicaragua els va fer retrobar amb la il·lusió de conèixer i de descobrir, amb l’interès i la motivació d’estar en un lloc màgic. Els nicaragüencs són gent encantadora i el país és bonic i especial. Amb Corn Island van presenciar la verdadera bellesa d’una illa caribenya, a més de conèixer l’altre cara de Nicaragua, convivint amb els garifunes i escoltant el seu idioma variant de l’anglès. Ometepe va ser un lloc espiritual, per relaxar-se i meditar, un lloc ideal per passar el segon Nadal fora de casa i per acomiadar l’any 2011 i donar la benvinguda al 2012!

Arriben al Salvador, un país considerat amb alarma roja de perillositat. Ells hi troben molt bona gent i molts bons indrets per visitar. El petit “pulgaricito” és en realitat un enorme tresor i, traient el cap per Hondures uns dies, arriben a Guatemala.

La colonial Antigua els captiva, el llac Atitlán els deixa bocabadats i la gran quantitat de mayes que hi habiten els causa molta admiració.

Mentre passejaven per Guatemala, els van aconsellar de visitar Chiapas, una regió de Mèxic que havia patit molt els últims anys, i que encara en pateix les conseqüències ara.

-I perquè no

Doncs cap a San Cristóbal de las Casas i Palenque.

Com que el nord de Guatemala encara els guardava alguna sorpresa, van tornar-hi per relaxar-se al cristal·lí Llac Petén Itzá i gaudir d’uns banys a les verdes, però pures aigües de Semuc Champey. 

Van deixar Guatemala enrere, per fer un parèntesis en l’idioma espanyol i entrar al més estrany dels països visitats, Belize, una colònia anglesa semi independent, però que presumeix de tenir una gran quantitat d’illes i illetes tot resseguint la segona barrera de corall més gran del món. I clar, com que ells no volen perdre l’oportunitat de descobrir cap cosa nova, allí els esperava una diminuta illa privada de 5 hectàrees, anomenada glover’s reef.

Era hora de tornar a entrar a Mèxic, però aquesta vegada a Quintana Roo, i tots dos, just creuar la frontera van dir:

-Quin descans, aquí ens tornen a entendre!

A partir d’aquí ja van decidir no separar-se del Carib, i per aquest motiu van anar resseguint tota la costa fins a la zona hotelera de Cancún. Amb Tulum i Chichen Itzá van dir adéu als mayes just l’any en què s’acaba el seu calendari.

Quan ja poden contar els dies que els hi falten amb les dues mans, agafen un vol cap al país del Fidel Castro, Cuba.

-Quin país més interessant! Hem viatjat al passat aquest cop!

Els cotxes antics, les façanes de les cases destrossades i els edificis construïts mitjançant una arquitectura única i espectacular fa que finalitzin el seu viatge de la millor manera possible. La Habana és una capital com cap altre havien vist fins ara i els cubans tenen un cor monumental. Les curiositats d’un país sotmès a un socialisme marcat per una revolució no deixen de sorprendre’ls.

Avui és dia 28, demà agafen un vol cap a casa i els noto un pel nerviosos. Sentiments i sensacions es barregen :

-És com quan s’inicia la primavera, que les flors surten i els colors s’aviven amb tot el seu esplendor, però el pas de l’hivern encara es manifesta amb les seves rauxes de fred, alguna glacera matinal i la presència de les mantes damunt dels sofàs encara perduren per tapar-se quan el sol se’n va. Preparats per acomiadar un d’aquells hiverns que han fet història i que perduraran en les seves ments per sempre però que, malauradament el pas del temps se les endurà i deixaran de ser part del present per convertir-se en passat. Serà ahir i no avui, serà l’any passat i no aquest, serà fa deu anys i no ara, en un indret on les coses ja no es materialitzen ni s’observen, sinó que es recorden i s’enyoren!

Per ells ha estat un enriquiment personal i espiritual, segur que ja no són els mateixos que veu acomiadar un dia fa més d’un any. Han après moltes coses, que no s’aprenen en l’escola, ni en la universitat, ni formen part de la teva educació natal, coses que tan sols t’he les ensenya la vida i el món, el temps i les circumstàncies!

-Gràcies a tots per seguir-nos des de casa, per enviar-nos un correu o comentari que sempre provocava l’obtenció d’un somriure i una certa nostàlgia. Gràcies a tots per pensar amb nosaltres, per enyorar-nos i per tenir la paciència d’esperar el dia en que decidíssim tornar! Pares, germans, avis, tiets i amics, gràcies a tots per permetre’ns complir un somni!

L’Ed i la Qu dormen en un somni profund, demà els espera un llarg viatge. Quan es despertin seran a casa havent aconseguit fer realitat un somni!

                                          
                                         FI

                ESTADÍSTICA VIATGERA

PAÏSOS = 15

FRONTERES = 24

MONEDES = 15

MESOS = 18

DIES = 550

TRANSPORTS:

AVIÓ = 7

AVIONETA = 1

VAIXELL = 11

CATAMARÀ = 1

LLANXES = +25

BUSOS = Moltíssims (Incalculable)

MAJOR ESTÀNCIA EN UN PAÍS:

XILE I BOLÍVIA = 5’5 mesos i 3 mesos

MENOR ESTÀNCIA EN UN PAÍS:

HONDURES I ARGENTINA = 3 dies i 2 dies

VIATGE + LLARG = 4 dies amb vaixell de Yurimaguas a Iquitos (Perú)

                                    23 hores de bus de Trujillo a Tarapoto (Perú)

                                    14 hores avió de Barcelona a Buenos Aires

AEROPORTS = 14

MÀXIM DE QUILÒMETRES CAMINATS = 23 (Perú)

VEGADES QUE HEM CREUAT ELS ANDES = 7

ILLES = 15

MÀXIMA ALTITUD = 5.000 metres (Perú)

ALLOTJAMENTS:

Couchsurfing (cases de gent) = 48

Hostals = 65

Tot i que en números siguin més la quantitat hostals que hem freqüentat, en dies superen de bon tros les cases dels couchsurfings!

HOSTAL + ECONÒMIC = 1.30€/nit (Bolívia i Nicaragua)

HOSTAL + CAR = 7€/nit (El Salvador)

MÀXIM DE DIES SENSE DUTXAR-NOS = 5