COCHABAMBA

Després de passar-nos una bona estona a la terminal de busos esperant el bus que ens portava fins a Cochabamba,  s’ens va acudir demanar que passava amb el nostre bus i tothom ens deia que havíem de seguir esperant. Cansats ja d’espera i amb cara de “merda ja ens han pres el pèl”  tornem a demanar per quart cop consecutiu, aquest cop al porter de la terminal, si era normal esperar tant a un bus, ja que ningú més que nosaltres estava esperant aquell mateix bus. El porter ens demana el bitllet i ens comunica que el bitllet que tenim no es per aquell dia sinó per el dia següent!DESESPERACIÓ. Jo i l’Edgar ens mirem amb cara d’empanats mentre fem memòria tot corroborant el que deia el porter!havíem comprat el bitllet per un altre dia! I es que quan viatges deixes de ser conscient del dia en que vius per viure als núvols on l’únic calendari que existeix és el del turista i tots els dies són festius!

Ens vam estirar una mica de les orelles per ser UN PARELL D’EMPANATS i un cop arribats a aquesta conclusió vam decidir comprar un altre bitllet per aquell mateix dia, ja que a Cochabamba ens esperaven el Freddy i la Cristina (membres de la ONG la qual treballaríem un mes) i canviar tots els plans ens costava més diners i maldecaps que comprar un segon bitllet.

Un cop resolt el problemilla del turista constant, i després de 12 hores de bus fent parada a mig camí per canviar una roda, vam arribar a Cochabamba.

Cochabamba és una ciutat gran (d’un milió d’habitants) i en ella a part de visitar “La Cancha”, un mercat on el Camden Town no li arriba ni a la sola de la sabata, i veure “el Cristo” més gran del món, no es troba gaire més encant, més aviat és una ciutat de voluntariats que turística. Aquí hem viscut una de les revoltes que sovint es munten a Bolívia. Aquest cop feien vaga els metges i els professors, reclamant un augment salarial, i es que a Bolívia les vagues no són com nosaltres les coneixem. Aquí realment LLLUITEN, i quan dic lluiten és lluiten, pels seus drets. I els drets d’un sempre danyen els de l’altre, així que al final tothom resulta implicar-se en qualsevol de les manifestacions.

Durant aquest mes en aquesta ciutat hem fet una mica de tot. Hem treballat, hem descansat, hem après, hem compartit, hem viatjat, hem conegut... sempre amb la  ment i els ulls ven oberts per no perdre’ns cap detall pel camí.

Vistes de Cochabamba

"El Cristo de la Concórdia" el més gran del món (de 40 metres d'alçada)

"El Cristo Edgar"

"Laguna Alalay"

VILLA TUNARI-Primer contacte amb el clima tropical

Per fi hem posat els peus al clima tropical i la selva amazònica!
A tant sols 3 horetes de Cochabamba es troba el poble de Villa Tunari, un indret en plena vegetació amazònica. Aquest poble té 6000 habitants i es troba envoltat de un mosaic de color verd per tot arreu. És genial!
Tant sols baixa del cotxe ja respiràvem un aire càlid i humit, on suaves a totes hores. Hem dormit en un hostal en ple centre del poble, i ens ha sobtat veure que les cases no tenen finestres sinó simples mosquiteres! 
Aquí hem vist gairebé tot el que desitjàvem veure, des de caimans fins a pumes.

Només arribar ja vam anar a visitar el Parc de les Orquídies, un parc on encara que no vam poder veure les orquídies florides (ja que floreixen al Setembre), vam veure tres caimans a 1 metre de distància i una tortuga molt valenta convivint amb aquests carnívors.
Del parc vam sortir cansats i acalorats, a més de contents i satisfets, i vam sopar i anar a dormir per descansar per l'endemà visitar el "Parque Machía" on ens esperaven diferents espècies de monos, pumes, ossos melers i coatís. 

La visita al "Parque Machía" va ser extraordinària, ja que vam ser conscients de lo simpàtics que poden arribar a ser els monos, inclús vam poder compartir una bona estona amb els monos aranya. Aquest parc és un centre de recuperació d'animals que han estat reintroduïts a la selva després de ser extrets del mercat negre. Lo més impactant és que no era un zoològic, sinó que tots els animals estaven lliures enmig de la selva i set apropaven i els observaves des de ven a prop.

L'Edgar amb l'encarregat del "Parque de la orquidias"

Carrers de Villa Tunari

Vista de Villa Tunari i la selva amazònica

Granota trobada al "Parque Machía"

L'Edgar acompanyat dels caimans

Caiman poc amigable

Ós meler

Coatí (aquesta foto no és nostre ja que no ens van permetre fer fotos als coatís)

Mono aranya

Els dos monos aranya

Més monos aranya

Fent de model per nosaltres

Després de quasi set mesos ha nescut prematur el nostre fill, una mica pelut però l'estimem igual

Mono caputxí

Lloro

Puma (aquesta foto tampoc és nostre pel mateixmotiu que el coatí)

SUCRE

Font del "Parque Bolívar"

Sucre, una ciutat d’uns 300.000 habitants, situada a 2700 metres. Aquí hem passat cinc dies bastant relaxants, cosa que necessitàvem  després de quasi fer i desfer maletes cada dos dies. La veritat és que Sucre és encantador. El seu centre és ple de casetes pintades de blanc, barrejades amb botigues de tota mena. És un lloc bastant tranquil, tot i que a partir de les quatre de la tarda, quan els nens surten de l’escola, es converteix en un show de micros, taxis, cotxes i gentada per tot arreu.

Cabina dels carrers de Sucre



Les petjades dels dinosaures a la llunyania



Hem visitat “El Parque Cretácico”, on s’hi troba el jaciment de petjades fòssils de dinosaure més gran del món, encara que aquesta visita no se si cal recomenar-la, ja que la paret on hi ha les petjades esta situada a una distància massa llunyana.

En aquesta ciutat també s’hi troba un magnífic mirador, que et permet gaudir de la vista general de tot Sucre, “La recoleta”.

Vista de Sucre

Hem fet una excursió a la zona anomenada “Las siete Cascadas”, però malauradament ara comença l’època seca (ja que a Bolivia no hi ha estacions, sinó època seca i època humida) i el riu no portava massa aigua, però malgrat tot, ha estat una bonica excursió, on hem pogut copsar la naturalesa de les afores de Sucre i aïllar-nos una mica de la ciutat!

L’ultima nit abans de marxar, hem disfrutat d’un espectacle de llums i aigua, en una de les fonts del centre, situada al “Parque Bolívar”.

                                            
                                                      

   ESPECTACLE AL MERCAT!

POTOSÍ

Si haguéssim de resumir en una sola paraula Potosí, ho definiríem com a esgotador! Aquest poble es troba situat a 4060 metres d’altitud, i la veritat es que es nota la falta d’oxigen. Aquí un petit esforç es multiplica i de seguida treus els budells per la boca.

A Potosí, presumeixen de tenir la cervesa més alta del món, la Potosina! A més, és un poble dedicat a la mineria, on s’hi realitzen visites turístiques com en un zoo, on en comptes de cacauets i plàtans hi porten fulles de coca i alcohol, raó per la qual vam decidir passar de llarg aquesta visita. Pel que fa a l’estructura del poble, esta construït damunt de diferents muntanyes, cosa que ajuda a que el cansament augmenti. Aquí s’hi troben moltes catedrals i esglésies, a més de carrerons estrets plens de cotxes, micros i gentada. Aquest fet contribueix a respirar un ambient contaminat per el fum negre que treuen els vehicles.

Conversant amb una dona gran, ens ha explicat que aquest és el poble més pobre de tot Bolivia, i si no hi hagués la mina, Potosí desapareixeria.

Ha estat una visita curteta, tan sols hem passat un dia al poble, i un segon dia perduts al cràter d’un volcà inactiu, on s’hi troba “l’Ojo del Inca”, un toll d’aigua termal on hem disfrutat de pau i tranquil·litat!



"Ojo del Inca"

 

Edgar i la gran campana Clara de 4 Tn.