BON NADAL I BON ANY NOU!!

Un cop més us desitgem un bon Nadal i una bona entrada d’any des de la distància.

L’any passat, en aquestes èpoques érem en les fredes glaceres de la Patagònia esperant rebre l’any 2011, aquest any, som en el tròpic de Nicaragua esperant rebre el 2012. Com canvien les coses en un any oi? 
Nosaltres estem complint el nostre propòsit. Esperem que el 2013 ja el puguem celebrar amb tots vosaltres!

Us enviem una gran abraçada i desitgem que es compleixin tots els vostres propòsits. Nosaltres seguirem aprofitant aquest somni uns mesos més abans de fer-vos aquesta abraçada personalment!

Aquí teniu la nostre felicitació personal a les aigües del Carib!

MOLT BONES FESTES A TOTS!!!

CORN ISLAND

Hem passat uns dies al petit gran paradís, Little Corn Island, una illeta que forma part de Corn Island al mig del mar Carib.

M’agradaria saltar-me el paràgraf que descriu el viatge fins aquesta bellesa natural per no remoure males estones, però és cert que tot costa un sacrifici i, molts cops per arribar al paradís has de passar per l’infern. També és cert que si ometés aquest paràgraf, no tindria sentit redactar aquest indret.

Vam sortir de San Carlos a Rama (població on s’ha d’agafar un vehicle aquàtic per arribar a les illes) amb un autobús en el qual no ens hi cabien les cames als seients i semblàvem petites sardinetes a la llauna. Després de vuit hores, la petita llauneta mòbil ens deixa al port de Rama. La nostre intenció era agafar alguna llanxa que ens deixes a Bluefields i, l’endemà sortir cap a Cron Island. Al port, ens diuen que hi ha un vaixell de càrrega (un vaixell d’aquests que porta mercaderies) que va directe a les illes. Contents per la nostre petita fortuna, de poder llevar-nos l’endemà ja a destí, ens esperem dues horetes i marxem amb ells.

Plantem la nostre hamaca, i naveguem sis hores pel riu fins arribar a Bluefields (on para a deixar alguna càrrega) i d’allà, seguim navegant a mar obert per l’Atlàntic. Quan tan sols portàvem mitja hora amb aquell moviment, ja em penedia de la nostre decisió. El que en un principi semblava una loteria, s’havia convertit en una tortura.

Les sis hores següents les recordo molt mogudes, molt patidores, molt horroroses n’és la millor paraula. Encara ara s’em remou l’estómac de pensar-hi. Han estat les pitjors sis hores de la meva vida. Vaig treure tot el que tenia a la panxa i encara penso que hem falta algun dels budells que portava a dins i que el vaig abandonar en aquell mar. Sort que tenia la mà de l’Edgar per agafar-la ben fort i sentir-me viva.

Quan vam arribar a l’illa i vaig tocar terra ferma, vaig agrair haver sobreviscut a l’infern i haver aconseguit no treure el cor per la boca. L’Edgar havia sortit victoriós d’aquella història sense ni una sola vomitada. Imagino que jo les vaig fer per ell també.

Un cop a Corn Island (Big Corn Island), havíem d’agafar una llanxeta que amb 30 minuts et deixava a Little Corn Island, però després de tot lo viscut, vam aplaçar-ho per l’endemà.

Big Corn Island no té res a veure amb la petita illa, és una illa més. La gent d’aquestes illes, són descendents d’esclaus africans, els quals en la història, els anglesos els van portar esclavitzats en aquesta zona i els van abandonar. Els seus habitants s’anomenen garífunas i, són negres i parlen anglès criollo (una variant de l’anglès comú), a més d’altres llengües com el miskito i, alguns espanyol. Aquests viuen tan a les illes com a Bluefields. D’aquí, que els noms siguin en anglès.

Corn Island (Isla Maiz en espanyol), deu el seu nom a la similitud a un petit gra de blat de moro quan la van veure per primera vegada des de la llunyania. Little Corn Island (Pequeña Isla Maiz), es dedueix que és perquè és la petita illa que pertany a Corn Island.

En aquesta petita illa hi vam passar vuit dies i, tan sols posar-hi els peus, ens vam adonar de que havíem arribat al paradís. Havia valgut la pena mig morir per arribar fins allà. És una illa petita, amb forma d’àguila, d’un quilòmetre aproximadament d’ample per quatre de llarg. Poc explotada pel turisme, amb palmeres, aigua cristal·lina i blau turquesa, amb una vegetació selvàtica impressionant, barata, en fi, el que tots podem imaginar quan es tracta del paradís caribeny.

Vam allotjar-nos en unes petites cabanyes davant del mar per 3,5 euros la nit, encantador!Allà vam coincidir amb una parella de barcelonins (el Carles i la Diana) molt trempats, amb els quals vam compartir tota la nostre estada.

El temps no va estar gaire a favor nostre, i és que si alguna cosa hem descobert, és que el Carib no és sempre com t’ho pinten, amb un sol radiant i mar calmat, ja que això tan sols passa uns mesos a l’any. Nosaltres ens hem trobat amb les tenebres del Carib, pluges tropicals intenses, fort vent i mala mar. Dels vuit dies que hi vam passar, tan sols tres han estat mitjanament bons. Tot i així, aquesta illa ha estat la millor part del Carib que hem visitat fins ara. És un dels llocs on volem tornar-hi en la seva època bona, quan el sol és radiant, el mar és una piscina i la gran quantitat de mangos que s’hi troben han tret el fruit.

Vam retornar al continent una mica atemorits per com trobaríem les condicions del mar. Aquest cop vam agafar un vaixell de passatgers de dimensions més grans. Hem vaig ingerir una pastilla pel mareig abans de sortir i vam arribar sans i estalvi al continent.

Aquest viatge ens esta fent aprendre de nosaltres mateixos més del que hem pensava. Ens estem coneixent a nosaltres i a les nostres pors. Si alguna cosa he descobert, és que el mar hem fa por, i que mai a la vida hem casaria amb un pescador. Sort que l’Edgar no té aquestes dots!

La llauneta mòbil que ens va portar fins a Rama

L'estimat vaixell de càrrega

a Big Corn Island

Big Corn Island

Amb el Carles i la Diana

Vistes de Litlle Corn Island

Little Corn Island

SAN CARLOS

Creuem per primer cop una frontera amb llanxa pel riu San Juan, que ens condueix fins a San Carlos, un petit poble a la vora del llac Nicaragua. Les coses ja han tornat al què nosaltres cataloguem com autèntic. Els preus baixen, la vida quotidiana és més caòtica, desordre per tot arreu, en fi, el que nosaltres veníem buscant.

A San Carlos hi vam passar la primera nit, arribant-hi quan el sol ja s’amagava i havent de fer totes les gestions que ocasiona l’entrada a un nou país (canvi de moneda, descobrir els menjadors populars, informar-nos dels horaris de busos i llanxes, esbrinar els racons per visitar, etc.).

L’endemà al matí, ja marxàvem amb llanxa cap al Castillo, un altre poblet al marge del riu San Juan, que és famós per tenir un castell que havia estat construït per defensar Nicaragua dels pirates que entraven des del Carib (ja que el riu hi desemboca).

Gran part del recorregut del riu San Juan, serveix de frontera entre Costa Rica i Nicaragua, pertanyent-li les aigües aquest últim, motiu pel qual es diu que quan el riu creix, Nicaragua augmenta la seva superfície.

Passem una nit al Castillo, on aprofitem per visitar una bonica reserva natural situada al marge del riu, en territori nicaragüenc. Ha estat una excursió ben aprofitada, ja que hem pogut veure força de les coses que esperàvem, granotes, ocells, caimans, tortugues, iguanes, “osos perezosos”, monos (fins i tot un mono nedador que intentava traspassar el riu i, com que anava un mica perdut i esgotat, el vam ajudar a traspassar remolcant-lo per la cua). També hem après sobre algunes de les plantes medicinals i de supervivència de la zona.

Acabada l’excursió, retornem amb la llanxa cap a San Carlos per passar una última nit abans de marxar cap a la costa del Carib.

San Carlos

El Castillo

Granota venenosa

El mono nadador

Rescatant al mono

Vistes del castell

COSTA RICA, PURA VIDA!

Hem deixat enrere el nostre destí inicial, Costa Rica, ja que és aquí on havíem de finalitzar el nostre recorregut. Tan sols entrar al país, rememorem el que fa un any enrere ens havíem plantejat, i estem feliços d’haver-ho aconseguit! Ara, no només hem complert la nostre meta inicial, sinó que a més a més l’hem allargada fins a cobrir tot centreamèrica.

Costa Rica és un dels països amb més biodiversitat del món, on tan sols traient el cap per la finestra, ja et sorprens de la infinitat d’aus que s’hi observen. compatint amb Panamà, és el país més car de centreamèrica, per aquest motiu i seguint la línia del país anterior, hi hem passat dotze dies. Durant la nostra estada en aquestes terres, el temps no ens ha acompanyat gens i, com a conseqüència no hem pogut disfrutar al 100% de la gran biodiversitat que s’hi amaga. Tot i així, hem fet les nostres escapadetes, des del Carib fins al Pacífic fent un parell de parades a la vall central per intentar observar algun dels volcans actius que no s’han deixat veure.

Pel que fa a la seva estructura econòmica, es tracta del país més desenvolupat, girant tot al voltant del turisme, ja que per fer qualsevol cosa has de pagar (i no poc). La gran desavantatge és que el transport públic és poc afluent i, tot i ser un país tan petit, ens hem trobat amb moltes dificultats a l’hora d’intentar arribar als llocs, havent de fer les mil i una escales per poder empalmar un bus darrera l’altre.

Els habitants de Costa Rica, es fan anomenar “ticos”, provinent de l’ús del diminutiu “tico” al final de moltes paraules, i estan amb força rivalitat amb els “nicas” (habitants de nicaragua).

La frase més usada arreu del país com a finalització de totes les converses, és PURA VIDA MAE, utilitzada per ambdós sexes i en totes les edats, és increïble el grapat de vegades que l’arriben a fer servir i lo característic que és pel país. En el nostre català, vindria a ser “bon rollo tio”.

Marxem a visitar els nicas, aquest cop creuem la frontera amb llanxa pel “rio San Juan”. Acomiadem així les terres costa-riquenyes, ens ha quedat pendent poder gaudir totalment d’aquest país, sense pluja i amb un sol espatarrant.

PURA VIDA!

Llac Nicaragua

LA FORTUNA

Abans de sortir de Costa Rica, vam fer parada a La Fortuna, un poblet ben petit amb vistes al volcà Arenal. Bé més ben dit, amb el volcà Arenal als peus del poble, perquè les vistes no les vam veure en els tres dies que hi vam passar. Ens hem quedat amb les ganes de veure algun dels volcans del país, però les condicions han estat nefastes ja que els núvols cobreixen tot el paisatge i no hi deixen entrar ni un raig de sol.

Aquí a La Fortuna ens ha acollit el Luís, oferint-nos una tenda al seu jardí per dormir. És ben bé que és divertir això de no saber mai on aniràs a parar. Lo més important és la humilitat de la agent, oferint sempre el que pot. Això és el que més ens agrada!

Pel que fa al temps, ha estat la pitjor visita de totes, ja que hem estat coberts de la grisor del cel i hem passat moltes estones amb pluja. Ha estat una llàstima, perquè als voltants del poble hi ha moltes coses interessants per fer, però amb pluja les coses no valen la pena.

La única cosa que vam poder fer, va ser passejar pels camins del voltant per intentar observar aus i altres espècies d’animals i plantes .Vam tenir la sort de poder veure de ben a prop la típica granota vermella, que ens va deixar fascinats durant una bona estona.

Marxem cap a Nicaragua a veure si les condicions atmosfèriques ens acompanyen més que a Costa Rica.

El volcà imaginari

JACÓ

Això de fer couchsurfing cada dia ens sorprèn més. Vam trucar al Paulo per saber si ens podia rebre a Jacó uns dies abans de la data en que li vam dir. Ens va dir que no hi havia cap problema, que ell era  a San Jose, però que ens deixava les claus de la seva habitació en un hotel. No vam entendre res, però vam seguir les seves instruccions i ens vam trobar en el millor hotel que hem estat i que estarem en tot el viatge!

Estàvem una mica descol·locats en trobar-nos davant d’un hotel amb piscina i vistes al mar.

Imagineu-vos la imatge de dos motxillers mig despilfarrats entrant en un hotel de luxe (almenys per nosaltres era de luxe) i parlant amb la recepcionista:

-Buenas tardes, venimos de parte de Paulo.

-A si, como estan?

-bien, cansados del viaje però muy bien.

-Me permiten un pasaporte?

-si claro.

L’Edgar treu el seu passaport i tots dos amb cara d’interrogant ens comuniquem amb les mirades.

-senyorita tenemos que pagar? (quina vergonya, però ens vam espantar quan ens va demanar el passaport i necessitàvem esbrinar si allò era realitat o ficció. Cap dels dos volia assumir el preu que devia costar aquell hotel).

-No senyores, no se preocupen que solo voy a hacer el registro.

Respirem més tranquils. Ara les nostres mirades es converteixen en plena admiració.

-Les voy a poner una pulsera para que puedan ir a tomar el desayuno en nuestro restaurante ok?

-A que tenemos el desayuno incluido?

-si de 7.30 a 10 puden ir a nuestro restaurante con la pulsera a tomar el desayuno.

Vam sortir de la recepció totalment sorpresos pel que ens acabava de passar. Ens havien deixat una habitació d’un gran hotel i a sobre teníem l’esmorzar inclòs, buf allò era massa!

No ens ha agradat mai la idea de portar la pulsereta amb “todo incluido”, però que podíem fer més que aprofitar-la un cop que ens queia del cel!

Total que vam passar dues nits en aquest hotel, fent passejades per la platja i pel petit poble de Jacó, assaborint bons esmorzars i rebent una atenció impròpia dels llocs on solem anar.

No vam conèixer en Paulo, però de segur que li agraïm molt haver-nos deixat ser petits prínceps durant un parell de dies. Diuen que s’ha de provar de tot a la vida! Aquest viatge ens esta sorprenent cada dia. Jo hem pensava que aquestes coses només passaven en somnis, però de vegades els somnis són reals!      

Amb la pulsereta disfrutant de l'esmorzar

ALAJUELA

Aprofitant que el Diego ens acollia a casa seva, vam voler fer una parada a Alajuela, la segona ciutat més gran de Costa Rica i que toca amb San Jose, la capital.

La intenció era, aprofitar la proximitat d’aquesta ciutat al Parc Nacional Poás, on s’hi troba el volcà amb el tercer cràter més gran del món, per fer-hi una visita. Desafortunadament, durant aquestes èpoques el cràter es deixa veure ben poc degut a l’altura en que es troba (2700 m.s.n.m) i les condicions climàtiques del moment, oferint pluja i boira espessa, que tapona tota la observació del volcà.

Ens vam llevar el dilluns amb un sol radiant i vam animar-nos a fer una visita al Poás. El Diego es va oferir a portar-nos i tots tres vam marxar esperant que el dia no s’espatllés, però com més avançàvem i pujàvem, més augmentava la nostra decepció, ja que cada cop estava més emboirat i les condicions eren més lletges. Vam arribar a l’entrada del parc, on la boirina no deixava veure ni la caseta on es paguen les entrades, i d’allà va sortir un noi advertint-nos de que feia cinc dies que no veien ni rastre del cràter i, que no valia la pena entrar perquè no veuríem res. Així que, ens vam tirar una foto al cartellet “Volcà Poás” i vam fer mitja volta, allunyant-nos d’aquelles tenebroses altures, en busca del sol perdut. Per oblidar-nos del desengany, vam decidir parar a menjar en un bon restaurant amb cuina típica costa-riquenya. Almenys gana no en passarem!

Hem estat molt tranquils i ben cuidats a casa del Diego, ja que viu en una bonica casa (bé més aviat casota) apartada de la ciutat i “en medio del campo” com diuen aquí. Com que la ciutat de Alajuela no té cap encant especial, vam disfrutat de la tranquil·litat de la zona en que ens trobàvem i vam passar uns dies menjant com a porquets, jugant a la play (primera vegada que hi juguavem en tot el viatge) i fent una excursió a la consulta del dentista (ja que el Diego és dentista i té la seva pròpia consulta) a resoldre alguns assumptes bocals pendents!

Amb el Diego

Vestits típics costarriquenys

Visita frustrada al Poás

Posta de sol "en el campo"

PUERTO VIEJO I CAHUITA

Ja som a Costa Rica, exactament a Puerto Viejo, un poble de Bob Marleys que fa que dubtem d’haver entrat a Costa Rica o d’estar a l’illa de Jamaica, ja que tots són una bona imitació d’aquest cantant i de les seves costums, arribant a ser l’ídol de la major part de la població. 

Hem definit a la gent de Puerto viejo com a bastant “apurada”, ja que ens han explicat que la majoria de la gent del poble fumen “piedra” (una droga molt forta que els ha deixat amb notables seqüeles).

Durant la nostra estada de quatre dies, hem aprofitat per visitar Cahuita, un poblet semblant a Puerto viejo però de menor mida i, amb la peculiaritat de ser l’entrada al Parc Nacional amb el mateix nom. Al parc hi existeix un recorregut de vuit quilòmetres, voltejant la platja a estones, i al mig de densa vegetació en d’altres, on et permet observar diferents espècies d’animals. Nosaltres vam poder veure monos, “osos perezosos” (no sabem com es diu en català), un ós rentador (mapache) que volia atacar a l’Edgar per prendre-li unes galetes...