A REVEURE COLÒMBIA

Quantes vegades hem sentit a dir que Colòmbia ha de ser un país perillós? Quants cops ens han demanat que tal esta el tema de les FARC?

Imagino que molts de nosaltres (i ens incloc a nosaltres dos perquè abans de recórrer aquestes terres també ho pensàvem ) tenim o teníem el prejudici de què a Colòmbia no senties cap tipus de seguretat i, per tant com més lluny millor, i si es pot evitar entrar-hi ens estalviem un patiment. Després de passar-hi una mica més d’un més, defensem la idea de que Colòmbia s’ha de viure, és un país extraordinari, amb una gent meravellosa i simpàtica, amb uns paisatges increïbles i una cultura molt seva! Un país que ha tingut la desgràcia de tenir un grup de guerrillers que l’han fet patir més de seixanta anys.

Els mitjans de comunicació ens omplen de mentides i exageracions que, evidentment, hem après a no creure. Si que és veritat que les FARC existeixen i que són un grup armat perillós i amb un poder enorme dins de Colòmbia, però la realitat és que s’ha convertit en un gran grup de narcotraficants, oblidant els seus ideals polítics contra els que lluitaven i acabant anomenant-los “la narcoguerrilla”. En cap moment ens hem sentit intimidats ni hem passat por per la nostra integritat, és més, creiem que en països com Perú i en alguna part de l’Equador, es respira un aire més tens i has d’estar més al lloro que no pas aquí.

Resumiríem Colòmbia com el gran país verd dels telefèrics, ja què passessis per on passessis tot era d’aquest bonic color, exuberant de vegetació i en la major part de grans ciutats gaudeixen de telefèrics per moure’t. “Los colombianos són como una gran canasta de frigoles, con sus variados colores y tamaños”, frase que vam escoltar un dia i que tan encertada i divertida la vam trobar!

La seva bandera és groga, blava i vermella. El groc significa la gran quantitat d’or, el blau representaria els dos mars, Pacífic i Carib, i el vermell, tota la sang que s’ha vessat al llarg de la història.

Com a coses característiques, volem esmentar algunes curiositats , com la utilització de la paraula “mono” per referir-se a la gent rossa i blanca de pell, l’elevat preu dels transports degut a què el preu del combustible és un dels més alts del món, anomenar als carrers amb números en comptes de noms, el gibrell que aguanten al cap les venedores de fruites (sempre movent-se i sense cap evidència de que hagi de caure), els gentilicis vulgars tan usuals en el seu vocabulari, com paisas (els de Medellín) i rolos (els de Bogotá), la gran cultura cafetera que forma part de la seva essència, i no podríem acabar aquesta llista sense abans esmentar la passió que viuen per la salsa, sempre tan present en les seves vides.

En fi, toca acomiadar-se una altre vegada, sentim tristesa cada vegada que deixem un país, ja que sempre ens acompanya durant una bona part del nostre camí, fent que al final les seves costums i tradicions formin part del nostre dia a dia i habituant-nos a elles amb total normalitat. Aquesta tristesa es compensa tan bon punt entres en un nou país, amb l’alegria de conèixer i seguir sorprenent-nos. Serà que aquesta vida nòmada enganxa? Ens haurem convertit ja en viatgers addictes? Mentre aquest vici no ens perjudiqui, seguirem alimentant la nostra set de paisatges, cultures i aventures!