Al 1959 Fidel Castro ataca Cuba i inicia la Revolució. D’ençà llavors, Cuba
és un país aturat en el temps. El meu cap recordava alguna d’aquelles historietes
que de ven segur que tots hem passat alguna vegada quan érem a casa els avis i,
asseguts en un sofà escoltàvem les velles batalletes que la guerra civil
espanyola havia deixat gravada en les memòries dels més grans i havia marcat el
pas de tota una generació. Quants cops hem sentit a dir:
-Quan jo tenia la teva edat...
Bé doncs, això mateix hem fet a la Habana, quan la Lourdes (cubana de 63 anys)
ens transportava en aquelles èpoques, on començava una era revolucionaria que, encara ara,
després de 53 anys, perdura en el temps formant una història única i especial.
Fidel Castro és deportat a Mèxic a conseqüència d’un assalt al “Cuartel
Moncada” i, és allà on inicia els preparatius per aconseguir derrotar el govern
de Batista (anterior president que havia accedit al poder mitjançant un cop
d’estat).
És a Mèxic on s’inicia la relació entre Fidel i Che Guevara, que juntament
amb Camilo Cienfuegos (obrer cubà), guiaran les tres columnes principals d’un
èxit revolucionari.
Granma és el nom del vaixell que transportava 82 revolucionaris des de les costes de Mèxic a
Cuba per iniciar la invasió des de la part oriental de la illa fins a
finalitzar a l’actual capital cubana. Tan sols 12 d’aquests revolucionaris
aconseguiren sobreviure.
Che és una figura molt important i representativa en la història de Cuba,
ja que a més de deixar la seva professió de metge i convertir-se en guerriller
durant la seva estada a la illa, va ser gràcies a ell que va triomfar la
Revolució. Una persona justa i honesta supervisada per un personatge amb una
doble cara, Fidel Castro. És ven clara la imatge que Ernesto Guevara (altrament
anomenat Che) va marcar en aquesta illa, on després dels anys encara hi és
fidel la figura i la imatge d’aquest guerriller argentí mort a Bolívia l’any
1967.
En els carrers de La Habana segueixen les empremtes d’aquelles èpoques, com
si el pas del temps no fos vàlid, com si fossis dins una bombolla transportat
al passat en un món totalment diferent en el que estem acostumats a viure.
Marques d’un comunisme desfigurat i deteriorat són les que s’observen en els
carrers i en les cases de la població cubana.
Les idees revolucionaries que van iniciar-se ara fa 53 anys han anat
deformant-se fins a tal punt, que les coses són difícils i, fins i tot m’atreviria
a dir que impossibles de solucionar.
Un país amb una de les millors educacions del món, amb metges d’alta qualitat
i on la salut és un dels àmbits més ben tractats i enfocats, amb una afinitat
per la música que fa que sentis admiració en veure l’alegria que et transmeten.
Un país on la llibertat no existeix, la població queda estancada en una illa
“paradisíaca”. Un país que forma més part d’una dictadura, on els drets més
fonamentals queden exhaurits a mans de Fidel Castro, que d’un comunisme, on la població no té cap
dret a expressar-se ni a decidir. Un país on la població es veu obligada a
robar a l’estat tot el que té al seu abast per sobreviure.
Tan debò algun dia puguin expressar en públic els seus sentiments, les
seves emocions, els seus drets com a ciutadans i, ja sigui en el país on han nascut
o en el que ells decideixin, puguin ser feliços i viure en el present, en
comptes d’encadenar-se en un passat etern!
Gràcies Cuba per fer-nos veure la realitat més enllà del que ens mostres la
cadenes de televisió! Gràcies Cuba per ser la última parada de la nostre
travessia, ha estat un plaer! No podíem haver triat un destí final millor!
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
