CUBA, UN PARADÍS ATURAT EN EL TEMPS

Al 1959 Fidel Castro ataca Cuba i inicia la Revolució. D’ençà llavors, Cuba és un país aturat en el temps. El meu cap recordava alguna d’aquelles historietes que de ven segur que tots hem passat alguna vegada quan érem a casa els avis i, asseguts en un sofà escoltàvem les velles batalletes que la guerra civil espanyola havia deixat gravada en les memòries dels més grans i havia marcat el pas de tota una generació. Quants cops hem sentit a dir:

-Quan jo tenia la teva edat...

Bé doncs, això mateix hem fet a la Habana, quan la Lourdes (cubana de 63 anys) ens transportava en aquelles èpoques, on començava  una era revolucionaria que, encara ara, després de 53 anys, perdura en el temps formant una història única i especial.

Fidel Castro és deportat a Mèxic a conseqüència d’un assalt al “Cuartel Moncada” i, és allà on inicia els preparatius per aconseguir derrotar el govern de Batista (anterior president que havia accedit al poder mitjançant un cop d’estat).

És a Mèxic on s’inicia la relació entre Fidel i Che Guevara, que juntament amb Camilo Cienfuegos (obrer cubà), guiaran les tres columnes principals d’un èxit revolucionari.

Granma és el nom del vaixell que transportava  82 revolucionaris des de les costes de Mèxic a Cuba per iniciar la invasió des de la part oriental de la illa fins a finalitzar a l’actual capital cubana. Tan sols 12 d’aquests revolucionaris aconseguiren sobreviure.

Che és una figura molt important i representativa en la història de Cuba, ja que a més de deixar la seva professió de metge i convertir-se en guerriller durant la seva estada a la illa, va ser gràcies a ell que va triomfar la Revolució. Una persona justa i honesta supervisada per un personatge amb una doble cara, Fidel Castro. És ven clara la imatge que Ernesto Guevara (altrament anomenat Che) va marcar en aquesta illa, on després dels anys encara hi és fidel la figura i la imatge d’aquest guerriller argentí mort a Bolívia l’any 1967.

En els carrers de La Habana segueixen les empremtes d’aquelles èpoques, com si el pas del temps no fos vàlid, com si fossis dins una bombolla transportat al passat en un món totalment diferent en el que estem acostumats a viure. Marques d’un comunisme desfigurat i deteriorat són les que s’observen en els carrers i en les cases de la població cubana.

Les idees revolucionaries que van iniciar-se ara fa 53 anys han anat deformant-se fins a tal punt, que les coses són difícils i, fins i tot m’atreviria a dir que impossibles de solucionar.

Un país amb una de les millors educacions del món, amb metges d’alta qualitat i on la salut és un dels àmbits més ben tractats i enfocats, amb una afinitat per la música que fa que sentis admiració en veure l’alegria que et transmeten. Un país on la llibertat no existeix, la població queda estancada en una illa “paradisíaca”. Un país que forma més part d’una dictadura, on els drets més fonamentals queden exhaurits a mans de Fidel Castro,  que d’un comunisme, on la població no té cap dret a expressar-se ni a decidir. Un país on la població es veu obligada a robar a l’estat tot el que té al seu abast per sobreviure.

Tan debò algun dia puguin expressar en públic els seus sentiments, les seves emocions, els seus drets com a ciutadans i, ja sigui en el país on han nascut o en el que ells decideixin, puguin ser feliços i viure en el present, en comptes d’encadenar-se en un passat etern!

Gràcies Cuba per fer-nos veure la realitat més enllà del que ens mostres la cadenes de televisió! Gràcies Cuba per ser la última parada de la nostre travessia, ha estat un plaer! No podíem haver triat un destí final millor!