ALAJUELA

Aprofitant que el Diego ens acollia a casa seva, vam voler fer una parada a Alajuela, la segona ciutat més gran de Costa Rica i que toca amb San Jose, la capital.

La intenció era, aprofitar la proximitat d’aquesta ciutat al Parc Nacional Poás, on s’hi troba el volcà amb el tercer cràter més gran del món, per fer-hi una visita. Desafortunadament, durant aquestes èpoques el cràter es deixa veure ben poc degut a l’altura en que es troba (2700 m.s.n.m) i les condicions climàtiques del moment, oferint pluja i boira espessa, que tapona tota la observació del volcà.

Ens vam llevar el dilluns amb un sol radiant i vam animar-nos a fer una visita al Poás. El Diego es va oferir a portar-nos i tots tres vam marxar esperant que el dia no s’espatllés, però com més avançàvem i pujàvem, més augmentava la nostra decepció, ja que cada cop estava més emboirat i les condicions eren més lletges. Vam arribar a l’entrada del parc, on la boirina no deixava veure ni la caseta on es paguen les entrades, i d’allà va sortir un noi advertint-nos de que feia cinc dies que no veien ni rastre del cràter i, que no valia la pena entrar perquè no veuríem res. Així que, ens vam tirar una foto al cartellet “Volcà Poás” i vam fer mitja volta, allunyant-nos d’aquelles tenebroses altures, en busca del sol perdut. Per oblidar-nos del desengany, vam decidir parar a menjar en un bon restaurant amb cuina típica costa-riquenya. Almenys gana no en passarem!

Hem estat molt tranquils i ben cuidats a casa del Diego, ja que viu en una bonica casa (bé més aviat casota) apartada de la ciutat i “en medio del campo” com diuen aquí. Com que la ciutat de Alajuela no té cap encant especial, vam disfrutat de la tranquil·litat de la zona en que ens trobàvem i vam passar uns dies menjant com a porquets, jugant a la play (primera vegada que hi juguavem en tot el viatge) i fent una excursió a la consulta del dentista (ja que el Diego és dentista i té la seva pròpia consulta) a resoldre alguns assumptes bocals pendents!

Amb el Diego

Vestits típics costarriquenys

Visita frustrada al Poás

Posta de sol "en el campo"

PUERTO VIEJO I CAHUITA

Ja som a Costa Rica, exactament a Puerto Viejo, un poble de Bob Marleys que fa que dubtem d’haver entrat a Costa Rica o d’estar a l’illa de Jamaica, ja que tots són una bona imitació d’aquest cantant i de les seves costums, arribant a ser l’ídol de la major part de la població. 

Hem definit a la gent de Puerto viejo com a bastant “apurada”, ja que ens han explicat que la majoria de la gent del poble fumen “piedra” (una droga molt forta que els ha deixat amb notables seqüeles).

Durant la nostra estada de quatre dies, hem aprofitat per visitar Cahuita, un poblet semblant a Puerto viejo però de menor mida i, amb la peculiaritat de ser l’entrada al Parc Nacional amb el mateix nom. Al parc hi existeix un recorregut de vuit quilòmetres, voltejant la platja a estones, i al mig de densa vegetació en d’altres, on et permet observar diferents espècies d’animals. Nosaltres vam poder veure monos, “osos perezosos” (no sabem com es diu en català), un ós rentador (mapache) que volia atacar a l’Edgar per prendre-li unes galetes...

PANAMÀ, NEXE ENTRE DOS MARS

Ha estat curta però intensa la nostra estada a Panamà. Un total de dotze dies dividits entre les insòlites platgetes i poblets desemparats a tocar de la frontera amb Colòmbia, on desfruitàvem de la tranquil·litat d’estar perduts entre fronteres, illes desertes i poblats indígenes, que ens van captivar per la seva bellesa, les grans ciutats com la capital del país, que ens va deixar fascinats amb els seus enormes edificis, els grans centres comercials i l’enorme activitat financera i finalment, Bocas del toro, el racó més turístic de Panamà.

No podem dir que haguem conegut el que és verdaderament Panamà i la seva gent, però si que ens hem pogut fer una mica la idea del que pot ser. Econòmicament és un dels països més desenvolupats de centreamèrica i, aquesta tendència esta creixent ràpidament. El canal de Panamà és el motiu principal d’aquesta gran expansió econòmica, fent també que sigui un país amb cultures d’arreu del món.

També cal esmentar que ha estat un país poc conegut i visitat, ha estat més una zona de transit per creuar cap a sudamèrica o bé, per passar cap a centreamèrica, però cada cop hi ha més activitat turística.

Panamà és un país de tres milions d'habitants amb una història peculiar, lligat més a sudamèrica que a centreamèrica (ja que abans pertanyia a Colòmbia), i li ha tocat patir molt abans d’aconseguir ser totalment independent. Després de la colonització espanyola, els Estats Units van ajudar a la independència de Panamà amb Colòmbia, aconseguint-ho l’any 1903 i, rebent a canvi, la zona del canal i deu milles a banda i banda d’aquest. D’aquí és diu que fins l’any 2000 (que s’aconsegueix el domini i l’administració definitiva del país), Panamà tenia cinc fronteres, al nord amb el Carib, al sud amb el Pacífic, al est amb Colòmbia, a l’oest amb Costa Rica, i al mig amb Estats Units.

El 31 de Desembre de 1999, Panamà viu un dels millors moments de la seva història, l’eliminació de les banderes americanes al llarg del canal, essent un record molt memorable i sentimental en les vides del panamenys!

Pont que separa Panamà de Costa Rica

BOCAS DEL TORO

Hem arribat ja a la última destinació de Panamà, l’arxipèlag de Bocas del toro, un conjunt d’illes de les quals nosaltres n’hem visitat una, l’illa de Colón. Hi hem passat un parell de dies i la veritat és que ens ha decebut bastant. Tothom ens havia parlat meravellés d’aquesta part de Panamà, però arribes allà i et trobes un poble totalment explotat pel turisme, amb cap mena d’encant i ple d’estrangers que busquen festa, tot el contrari del que nosaltres volíem trobar. Diuen que fa poc que s’ha convertit en gringolandia (gringo és el terme que fan servir els llatins per referir-se als estrangers d’Estats Units, però que al final ens inclouen als demés estrangers) m’imagino que fa uns anys enrere devia ser més bonic.

Hi ha un munt d’illes per visitar que segur que deuen tenir més encant que Colón, però tot costava molts diners i, havent visitat el paradís de San Blas ja quedem satisfets.

Durant aquests dos dies, vam visitar “Punta Drago”, la punta de la illa on hi ha una platgeta anomenada “playa estrella” que pots observar estrelles de  mar realment boniques i, motivats per l’encant d’allotjar-nos al hostal d’una ex parella de catalans (en Pep i la Montse) i, de fer amistat amb en Carles (un altre català), vam animar-nos (o més ben dit ens va animar el Pep, convidant-nos a uns beures al Bar Iguana, del que també ell n’és propietari) a sortir pel que havia de ser una estona que al final es va convertir en tancar el bar tots tres, juntament amb un altre català que vam trobar (l’Albert). Pel que és veu Bocas del toro és una destinació força comú pels catalans, on molts d’ells s’hi han quedat a muntar el seu negoci i a viure del turisme. Va estar bé reunir-nos cinc catalans per compartir una nit en la nostre parla, que bonica que és Catalunya!

CIUTAT DE PANAMÀ

Després de gairebé quinze dies perduts entre Colòmbia i Panamà, arribem per fi a Ciutat de Panamà. Quin canvi més dràstic, portàvem dies en poblets ben petits, on no existeixen cotxes, ni caixers, amb poca electricitat durant el dia i, on ja ens havíem acostumat a la tranquil·litat de l’entorn. Arribem a Ciutat de Panamà com dos indis perduts a la gran ciutat, sorprenent-nos de la quantitat de cotxes i dels grans edificis que s’hi observen.

No ha estat gens fàcil arribar fins aquí. Un cop acabat el tour per les Illes San Blas, havíem d’agafar una llanxa que després de vuit hores ens deixava a Cartí (ja al continent i a dues hores de Ciutat de Panamà) i, des de Cartí agafar un 4X4 que et deixava a la ciutat. Resulta que el destí encara no volia que arribéssim i ens van dir que havíem d’esperar 2 o 3 dies més perquè arribes una llanxa, així que vam decidir retornar a La miel a passar la nit i, d’allà arribar a Puerto Obaldía per agafar una avioneta que, pel mateix preu que la llanxa, ens portava amb 1 hora a la ciutat.

 Arribem a Puerto Obaldía, un poble amb menys recursos que Capurganà, sense ni una sola manera de rebre diners d’enlloc, on l’electricitat arribava a les sis de la tarda i tornava a marxar a les dotze de la nit, on ni tan sols hi havia una platja per banyar-se i, on la gent (contràriament a la resta de pobles on havíem estat) era totalment esquerpa i amargada ( a La miel ens van deixar penjar l’hamaca gratuïtament al garatge d’un senyor molt amable i, fins i tot la gent del poble ens va portar menjar per sopar i cafè al matí, en canvi a Puerto Obaldía, la gent ni et saludava i, vam demanar que ens deixessin un plat per dinar i ens van contestar de males maneres un NO que va fer que hem discutís amb la refotuda mal educada de la senyora i hem guanyes un  “vayase al carajo, voy a avisar a la policia, que sepas que estas en territorio ajeno” i, ella rebés a canvi un “senyora usted es una mal educada y una fea, y al carajo vayase usted”.

Estaria bé dir que vam comprar el vol i vam marxar cap a ciutat de Panamà, però les complicacions continuen, busquem la dona que ben els vols i ens informe que tan sols queden 2 espais lliures a l’avioneta, m’havia oblidat esmentar que viatjàvem amb una parella (una peruana amb un australià) que vam conèixer a Capurganà i que també van aventurar-se a venir a San Blas i volien arribar, igual que nosaltres a Ciutat de Panamà. Així que érem quatre i tan sols quedaven dos llocs, desmotivats per tots els entrebancs que trobàvem al camí, vam coincidir que la millor solució era que decidís la sort, així que vam tirar una moneda i, com era d’esperar la sort no va estar amb nosaltres... nosaltres havíem d’esperar dos dies més en aquell poble de mala mort ple de gent avorrida a que sortís la següent avioneta! No teníem més remei que acceptar la nostre derrota, passaríem més dies menjant pa per aguantar amb els diners que teníem i, jugant a cartes per passar les hores mortes! Ens van informar que estiguéssim a les vuit del matí atents perquè podia ser que la gent que tenia les reserves fetes, no es presentés i que, per tant nosaltres estàvem en llista per ocupar els primers seients que es cancel·lessin. Al matí següent vam esperar cinc nervioses hores i, finalment la fortuna va aparèixer, podíem marxar aquell mateix dia cap a Ciutat de Panamà, genial, ja no havíem de matar més hores ni acabar tenint cara de pa!

Durant el temps que vam  passar a La miel, vam observar com un grup de cinc cubans, quedaven retinguts per la policia panamenya per estar il·legalment en el país. Amb ells vam coincidir a l’hostal de Puerto Obaldía i, vam acabar fent molta amistat. Ells van arribar a Equador (on és l’únic païs on tenen visa per 90 dies), i van creuar a Colòmbia il·legalment sent capturats aqui a La miel (Panamà), intentant passar a peu la frontera. Estaven retinguts al pitjor lloc on podien estar, Puerto Obaldía, sense solvència econòmica i en un poble de “merda”, on no sabien quants dies els farien estar, però de ben segur que mesos s’hi passarien. Ells volen arribar fins a Estats Units, on si hi arriben pels seus propis mitjans, ells els hi faciliten els papers i els legalitzen al país. Nosaltres vam compartir amb ells moltes estones, regalant-nos moltes converses interessants sobre la història i el present de Cuba, un país mancat de drets on, la fugida per la intempèrie és el preu que han de pagar per la llibertat. Nosaltres, els vam regalar menjar i alguns diners que arrossegàvem perquè poguessin sobreviure d’alguna manera, a més d’intentar des d’aquí a Ciutat de Panamà que els treguin d’aquell poble! Una gent realment bonica, en un país que els tracta com a esclaus, tan de bo aconsegueixin el seu propòsit ven aviat i puguin ser persones lliures i respectades!

Ha estat la més aventurera de les aventures arribar fins aquí, han estat dies de maldecaps i preocupacions, però també de tranquil·litat, descans, converses i paisatges que no els canviaríem per  cap altre! Ciutat de Panamà és una flipada de ciutat, hi hem passat sis dies a casa del Ramses, un home de 45 anys molt bona gent. Hem aprofitat que aquí la roba estar realment barata (gracies al canal de Panamà i al lliure mercat) per fer algunes compres i renovar una mica l’armari (o la motxilla més ben dit) que des que vam sortir de viatge que no ho fèiem i, ha estat curiós passejar pels grans centres comercials que hi ha, on pots trobar-hi qualsevol cosa al preu més baix. Una excursió del tot diferent a les que hem fet fins ara!

També hem visitat el famós Canal de Panamà, una infraestructura al·lucinat inaugurada l’any 1914 que, uneix el mar Carib amb l’Oceà Pacífic, possibilitant la comunicació marítima d’una manera molt més rapida i còmode. Estats Units i la Xina, són els principals usuaris del canal i, des de l’any 2000 ja forma part de mans panamenyes, ja que fins llavors era dels Estats Units. Van fer falta 70.000 persones per la seva construcció i, actualment s’està treballant en la seva ampliació, que té prevista esta llesta l’any 2014.

El canal s’obre deu hores en cada direcciól i, consta de tres encluses que fan que els nivells dels dos oceans s’igualin, ja que el Pacifíc, degut a les grans marees, esta en un nivell més baix que el Carib i això fa que els vaixells tardin vuit hores a traspassar aquesta zona.

 La ciutat de Panamà és molt curiosa perquè té molts contrastos diferents. Es diu que en ella hi ha tres ciutats diferents, la moderna, que són els grans edificis davant del mar, el casc antic, amb la seva estructura colonial i, “el Panamà viejo” que és l’antiga ciutat de Panamà, actualment en ruïnes degut al fet a què els panamenys la van incendiar per evitar l’atac del pirata Morgan al poble.

Nosaltres no som gens de grans ciutats, i no crèiem trobar en aquesta l’encant que finalment li hem trobat. Ens ha despertat certa curiositat i ens ha encantat passejar per aquí, sorprenent-nos mirant i remirant als grans edificis i, descobrint la seva història pel cas antic i el canal.

Ja som a centreamèrica, ens disposem a recórrer cadascun dels països presents en aquesta estreta part del continent!

L'avioneta de joguina

Illes San Blas des de l'aire

La selva del Darién

Ciutat de Panamà des de l'aire

El canal de Panamà des de l'aire

Revolution Tower, altrament dit "Edificio Tornillo"

Amb el Ramses a Punta Paitilla

Vistes del casc antic des del "Cerro Ancón"

El casc antic

La catedral de la plaça Independència

Panamà viejo

Enclusa del canal

Mall Albrook

Vestida amb la pollera panamenya

SAN BLAS

Entrem ja a Panamà, però abans d’arribar a Ciutat de Panamà, no ens volíem perdre les Illes de San Blas, ja que ens havien dit que no anar-hi, era gairebé com anar a París i no visitar la Torre Eiffel o, com visitar Barcelona i no veure la Sagrada Família.

San Blas, consta d’un conjunt de 370 illes paradisíaques,on tan sols una cinquantena estan habitades pels indígenes Kuna, i la resta són illes desertes on aquests indígenes en tenen el domini. Aquest arxipèlag junt amb la part de continent més propera a les illes s’anomena la comarca Kuna Yala i és ”semi independent” a la resta de Panamà, ja que tenen el seu propi idioma, vestimenta, lleis, etc. Els Kuna tenen molta història, ja que els seus avantpassats, van arribar d’Equador i Colòmbia durant la conquesta espanyola i, van trobar refugi en aquesta bellesa natural. Ells viuen en petites illes, ocupant-les amb les seves cases típiques de palla en tota la seva superfície i formant una societat matriarcal, on dominen les dones (que porten tota l’economia) fins a tal punt que, quan neix una nena es fa una gran celebració. Fins fa poc no tenien moneda, vivien dels ”trueques” entre els habitants de les diferents illes, essent la seva moneda de canvi el coco (de la palmera). Ara, ja s’han adaptat al món modern i usen el dòlar per tot. Aquesta va ser la part que no ens va agradar, ja que si visitaves alguna de les illes els havies de pagar, si els feies fotos havies de pagar, si volies passejar amb una de les seves canoes de fusta pagaves, si.... Una societat tan arrelada als seus orígens, amb una manera de viure tan natural i rural, i per contra, amb una mentalitat tan moderna i globalitzada fa que perdi gran part de l’encant i l’autenticitat que un espera trobar.

Vam passar la primera nit acampant en una d’aquestes illes desertes (Isla Iguana), en la qual vam fer una foguera per cuinar i, vam construir una petita cabanyeta per refugiar-nos de la tempesta que s’apropava. Crec que l’Edgar ha vist massa “El último superviviente” a la tele i, ja us el podeu imaginar arreglant-se-les per dissenyar el millor resguard per la pluja. Va ploure tota la nit, i gran part del matí següent i , tot i que vam ser els que menys ens vam mullar, la cabanya no era a prova de bombes (encara que l’Edgar no ho vulgui assumir!).

Els dos dies següents vam allotjar-nos en un poblat Kuna, de nom Caledònia, on des d’allà vam fer varies sortides a pescar, fer snorkel i, a visitar dues illes més, en una de les quals hi vam arribar remant amb una de les canoes dels Kuna.

Ha estat una bonica experiència, envoltats del blau de les aigües del Carib i de la bellesa d’aquest conjunt d’illes, a més de poder compartir de ben a prop amb una de les cultures indígenes de Panamà.

"Isla Iguana"

El bunquer

Caledònia

Els Kuna

Llangosta i cargols per sopar