TU, JO I DOS BITLLETS D'ANADA A XILE: CORN ISLAND

Hem passat uns dies al petit gran paradís, Little Corn Island, una illeta que forma part de Corn Island al mig del mar Carib.

M’agradaria saltar-me el paràgraf que descriu el viatge fins aquesta bellesa natural per no remoure males estones, però és cert que tot costa un sacrifici i, molts cops per arribar al paradís has de passar per l’infern. També és cert que si ometés aquest paràgraf, no tindria sentit redactar aquest indret.

Vam sortir de San Carlos a Rama (població on s’ha d’agafar un vehicle aquàtic per arribar a les illes) amb un autobús en el qual no ens hi cabien les cames als seients i semblàvem petites sardinetes a la llauna. Després de vuit hores, la petita llauneta mòbil ens deixa al port de Rama. La nostre intenció era agafar alguna llanxa que ens deixes a Bluefields i, l’endemà sortir cap a Cron Island. Al port, ens diuen que hi ha un vaixell de càrrega (un vaixell d’aquests que porta mercaderies) que va directe a les illes. Contents per la nostre petita fortuna, de poder llevar-nos l’endemà ja a destí, ens esperem dues horetes i marxem amb ells.

Plantem la nostre hamaca, i naveguem sis hores pel riu fins arribar a Bluefields (on para a deixar alguna càrrega) i d’allà, seguim navegant a mar obert per l’Atlàntic. Quan tan sols portàvem mitja hora amb aquell moviment, ja em penedia de la nostre decisió. El que en un principi semblava una loteria, s’havia convertit en una tortura.

Les sis hores següents les recordo molt mogudes, molt patidores, molt horroroses n’és la millor paraula. Encara ara s’em remou l’estómac de pensar-hi. Han estat les pitjors sis hores de la meva vida. Vaig treure tot el que tenia a la panxa i encara penso que hem falta algun dels budells que portava a dins i que el vaig abandonar en aquell mar. Sort que tenia la mà de l’Edgar per agafar-la ben fort i sentir-me viva.

Quan vam arribar a l’illa i vaig tocar terra ferma, vaig agrair haver sobreviscut a l’infern i haver aconseguit no treure el cor per la boca. L’Edgar havia sortit victoriós d’aquella història sense ni una sola vomitada. Imagino que jo les vaig fer per ell també.

Un cop a Corn Island (Big Corn Island), havíem d’agafar una llanxeta que amb 30 minuts et deixava a Little Corn Island, però després de tot lo viscut, vam aplaçar-ho per l’endemà.

Big Corn Island no té res a veure amb la petita illa, és una illa més. La gent d’aquestes illes, són descendents d’esclaus africans, els quals en la història, els anglesos els van portar esclavitzats en aquesta zona i els van abandonar. Els seus habitants s’anomenen garífunas i, són negres i parlen anglès criollo (una variant de l’anglès comú), a més d’altres llengües com el miskito i, alguns espanyol. Aquests viuen tan a les illes com a Bluefields. D’aquí, que els noms siguin en anglès.

Corn Island (Isla Maiz en espanyol), deu el seu nom a la similitud a un petit gra de blat de moro quan la van veure per primera vegada des de la llunyania. Little Corn Island (Pequeña Isla Maiz), es dedueix que és perquè és la petita illa que pertany a Corn Island.

En aquesta petita illa hi vam passar vuit dies i, tan sols posar-hi els peus, ens vam adonar de que havíem arribat al paradís. Havia valgut la pena mig morir per arribar fins allà. És una illa petita, amb forma d’àguila, d’un quilòmetre aproximadament d’ample per quatre de llarg. Poc explotada pel turisme, amb palmeres, aigua cristal·lina i blau turquesa, amb una vegetació selvàtica impressionant, barata, en fi, el que tots podem imaginar quan es tracta del paradís caribeny.

Vam allotjar-nos en unes petites cabanyes davant del mar per 3,5 euros la nit, encantador!Allà vam coincidir amb una parella de barcelonins (el Carles i la Diana) molt trempats, amb els quals vam compartir tota la nostre estada.

El temps no va estar gaire a favor nostre, i és que si alguna cosa hem descobert, és que el Carib no és sempre com t’ho pinten, amb un sol radiant i mar calmat, ja que això tan sols passa uns mesos a l’any. Nosaltres ens hem trobat amb les tenebres del Carib, pluges tropicals intenses, fort vent i mala mar. Dels vuit dies que hi vam passar, tan sols tres han estat mitjanament bons. Tot i així, aquesta illa ha estat la millor part del Carib que hem visitat fins ara. És un dels llocs on volem tornar-hi en la seva època bona, quan el sol és radiant, el mar és una piscina i la gran quantitat de mangos que s’hi troben han tret el fruit.

Vam retornar al continent una mica atemorits per com trobaríem les condicions del mar. Aquest cop vam agafar un vaixell de passatgers de dimensions més grans. Hem vaig ingerir una pastilla pel mareig abans de sortir i vam arribar sans i estalvi al continent.

Aquest viatge ens esta fent aprendre de nosaltres mateixos més del que hem pensava. Ens estem coneixent a nosaltres i a les nostres pors. Si alguna cosa he descobert, és que el mar hem fa por, i que mai a la vida hem casaria amb un pescador. Sort que l’Edgar no té aquestes dots!