TU, JO I DOS BITLLETS D'ANADA A XILE: OTAVALO

Marxem un 27 de Setembre a Otavalo. Dia en que fa un any just que vam agafar l’avió des de terres catalanes per aterrar a sud-amèrica. Ens despertem contents per celebrar aquest gran esdeveniment però l’alegria ens dura ben poc. Agafem el bus en direcció Otavalo i entre tertúlies i entreteniments, se m’assenta un paio al darrere i quan me n’adono veig la motxilla moguda. L’estiro i reviso que tot estigui correcte mentre ell fot el camp just quan el bus s’atura. M’adono de que m’ha robat la bitlletera en la què, per sort, tan sols hi duia una targeta de crèdit i el carnet de conduir. Ja no hi puc fer res, el paio ja no hi és i he estat una altre víctima de la delinqüència de les grans ciutats. Discutim el tema una estona i esperem arribar a destí per trucar a casa per anular la targeta i que només quedés en un esdeveniment sense importància.

Arribem a Otavalo i busco una cabina per trucar a la mama (sort en tenim que elles ho saben fer tot!) i explicar-li lo succeït perquè hem solucioni el tema de la targeta. Penjo i quedem una mica més tranquils i preparats per conèixer un altre lloc. Però la mala sort no s’acaba aquí. Truco a la noia que ens ha de rebre a casa seva i hem diu que no estarà a casa fins al cap de dues hores. Ens esperem mig penjats per la ciutat. Es fan les dues (l’hora en que havíem quedat) i anem a casa seva per deixar les coses i resulta que tarda lo seu en respondre al timbre i no contesta les trucades telefòniques. Al cap d’uns vint minuts baixa a obrir-nos. Ella ens diu que potser tots els dies no podrà allotjar-nos per motius de feina, però ens diu que intentem contactar amb un conegut seu.

Una mica desmotivats per tot deixem les coses i decidim rondar pel poble i organitzar-nos l’estada. Anem a l’oficina de turisme i la noia que ens atén es de lo mes empanat que existeix i ens solucions ben poc. Decidim anar a un bar amb wifi per poder enviar el mail al noi, trucar a casa per veure si el tema ja estava del tot solucionat, i acabar d’arreglar el blog. Demanem unes consumicions per poder utilitzar el servei d’internet i seiem a la taula. Ens adonem de que ens hem deixat l’adaptador de la corrent a casa. Decidim anar a comprar-ne un altre perquè la Cony (la noia que ens acull) no està a casa i no podem entrar-hi. Truco a casa però es talla la connexió. Entro al Skype i hi trobo al meu germà connectat amb el mòbil, el truco però estava dormint i el desperto. Em penja perquè resulta que està mig sonàmbul. Provo d’enviar un correu i pum, trobem que la connexió d’internet no ens funciona. Ens quedem sense internet, la connexió també ha decidit donar-nos pel sac! Decideixo començar a escriure aquestes línies per desfogar la meva ira.

No ha estat res greu, però han estat el cúmul de desventures el què ha causat la nostra desesperació. L’entrada a l’hemisferi nord i la nostra celebració de l’any no ha estat molt ben rebuda com es pot veure, ha estat el dia més pèssim i desafortunat de tots. Decidim anar a casa per dormir ben aviat amb el lema “demà serà un altre dia” bo o dolent, però esperem que no com l’anterior.

El dia següent no va ser pas com l’anterior, només el clima ens el volia espatllar, però per sort els núvols grisos es van anar esvaint i vam poder gaudir d’Otavalo com nosaltres havíem volgut el dia abans. Otavalo és un poble de casi 50.000 habitants, envoltat de volcans i de tota mena de llocs per passejar entre la naturalesa. El 80% de la població és indígena, vestint amb els seus bonics i típics vestits, acompanyats sempre de les trenes o els mocadors al cap. Ens ha resultat sorprenent la riquesa que s’hi mou al poble, essent aquests indígenes els creadors de la seva pròpia economia i,havent-se guanyat ells mateixos tot el valor que s’observa gràcies a l’artesania. Es coneix a l’Otavaleño com un dels més rics de tot el país.

Als voltants del poble, vam gaudir de la caminada fins a la Cascada de Peguche, un salt d’aigua d’uns 20 metres d’alçada i de la llacuna de San Pablo, un bonic salt d’aigua envoltat de varies comunitats d’indígenes.

Abans d’acomiadar-nos del país, volíem fer una visita a Cuicocha, un relaxant racó que havia estat un cràter d’un volcà, el qual, després de formar-se el llac en el seu interior, es van produir dues erupcions i, com a conseqüència, van aparèixer dos petits illots al mig d’aquest llac.